9 de juliol de 1998
Lluís M. Segrelles
Aquell matí esborrajat Martí s’havia alçat del llit encara de nit. La son no l’havia atenallat, com els primers dies de vacances, quan el cos, delitós, s’agafa fins l’extenuació als llençols. La matinada anterior li havien furtat l’embellidor de la roda posterior dreta del cotxe, i, rezelós com estava per descobrir l’invisible criminal, va trigar en adormir-se i es despertà ben enjornet.
Va aprofitar per fer una llarga sessió de fer de ventre, que era com dir que s’havia sampat un capítol sencer d’aquell llibrot de Ian Gibson sobre García Lorca. Després de llegir-se sencereta la Juvenilia lorquiana pensà en tornar al llit, al costat d’Anaïs, però finalment s’encarà a l’ordinador. Aquesta vegada, però, no s’enganxà a Internet: havia mirat l’hora i la prudència econòmica que imposava la Telefònica de Villalonga el privaren d’una sessió de xat intercontinental, amb gent desconeguda que amagava la seua personalitat, i que ben sovint volia fer creure que era de Mèxic, però que no era de més enllà de la Marxuquera. Que res, que ja eren més de les vuit del matí, i que les tarifes havien pujat. I això es va perdre Telefònica.
Rezelós com estava va oir de lluny el senyal coent i de gran magatzem que ara havien imposat a l’estació de la RENFE. Les campanes de les monges ursulines anunciaven els oficis, i la panxa de Martí començava a demanar pa. S’alçà de sobte i corregué cap al balcó, si enxampara el fill de puta de l’embellidor!
Anaïs continuava cap per avall, estovadeta, amb un culet deliciosament temptador. Però Martí no volia saber res de culets, el deure del vigilant imposava que s’assomara pel balcó: res, només un veí que havia baixat del cotxe, i que es retirava després d’una nit de marxa. Curiosament, el veí pegà una volta sencera al seu cotxe, com admirant-lo o per comprovar els desperfectes de la nit. Després s’acostà al llindar de la finca i s’esperà una estona, mentre connectava l’alarma des de la distància. Satisfet, se’n pujà escales amunt.
La resta dels habitants de la casa, donyets nòrdics inclosos, dormien a consciència. Només Martí vigilava.
dimarts, 31 de juliol del 2007
Nadal Internacional de Tema Lliure
Lluís M. Segrelles
Pocs opinadors com els dibuixants de còmics saben plasmar en un espai tan reduït l’essència de les seues crítiques. Precisament una vinyeta de Forges no fa massa temps em va aplegar a l’ànima: un rètol anunciava el “Dia Internacional de Tema Lliure”. No feia falta res més per posar en dubte tot el sistema de commemoracions-publicitat. L’acudit no pot ser més oportú per a criticar l’excés amb què aquells a qui deixem ostentar el poder ens abofeguen. I no saben –o sí- que l’efecte que provoquen és la desconnexió del poble (que algú vol confondre amb públic) per sobreabundància informativa. Així aconsegueixen que els missatges positius sobre valors de solidaritat humana, queden emmascarats enmig del maremàgnum d’altres esdeveniments públics i publicitats, tal i com són els esportius, però sobretot els comercials, que busquen traure’n un profit menys confessable.
Sembla que quan arriben determinades dates hi ha com obligació de fer determinades coses. Mimèticament. Reiteradament. I aquest sistema el reforcen les commemoracions a toc de calendari. Per això cada vegada admire més aquelles persones que són capaces de fer front, a la seua manera, contra aquest allau artificial i intencionat, i que són capaces d’anar a l’essència de les coses, de les celebracions, a l’estructura interna que ens ajude a entendre, que ens faça aprendre del món i de nosaltres mateixos.
Al Nadal li està passant des de fa anys açò: socialment és viscut com espectacle, són llums, és publicitat per a majors i menuts... són diners. Per això no està de sobra recordar que el seu significat essencial tenia (i vull creure que té encara) a veure, des d’abans del cristianisme, molt més amb la relació entre persona i cosmos, amb el cicle vital, amb el renaixement de la Humanitat.
Per anar bé hauríem de fer de cada dia de l’any un Nadal. Perquè, si li peguem la volta a l’estat de coses actual, resulta que tenim 364 dies de No-Nadal. I molts d’aquests dies solen convertir-se en vertaders dies Anti-Nadal, contraris en els seus fets i circumstàncies, a la bona voluntat, al suposat esperit nadalenc.
I podríem començar per nosaltres mateixos, estimant-nos més, i estimant l’entorn immediat, persones incloses. Perquè, ben vist, l’únic que afavoreix ara l’esperit nadalenc és la possibilitat, en temps i espai, de compartir el que vulguem amb qui vulguem. La llàstima és que tots no poden, a pesar de voler-ho.
El motiu, el tema de què parlar, pot ser lliure.
Pocs opinadors com els dibuixants de còmics saben plasmar en un espai tan reduït l’essència de les seues crítiques. Precisament una vinyeta de Forges no fa massa temps em va aplegar a l’ànima: un rètol anunciava el “Dia Internacional de Tema Lliure”. No feia falta res més per posar en dubte tot el sistema de commemoracions-publicitat. L’acudit no pot ser més oportú per a criticar l’excés amb què aquells a qui deixem ostentar el poder ens abofeguen. I no saben –o sí- que l’efecte que provoquen és la desconnexió del poble (que algú vol confondre amb públic) per sobreabundància informativa. Així aconsegueixen que els missatges positius sobre valors de solidaritat humana, queden emmascarats enmig del maremàgnum d’altres esdeveniments públics i publicitats, tal i com són els esportius, però sobretot els comercials, que busquen traure’n un profit menys confessable.
Sembla que quan arriben determinades dates hi ha com obligació de fer determinades coses. Mimèticament. Reiteradament. I aquest sistema el reforcen les commemoracions a toc de calendari. Per això cada vegada admire més aquelles persones que són capaces de fer front, a la seua manera, contra aquest allau artificial i intencionat, i que són capaces d’anar a l’essència de les coses, de les celebracions, a l’estructura interna que ens ajude a entendre, que ens faça aprendre del món i de nosaltres mateixos.
Al Nadal li està passant des de fa anys açò: socialment és viscut com espectacle, són llums, és publicitat per a majors i menuts... són diners. Per això no està de sobra recordar que el seu significat essencial tenia (i vull creure que té encara) a veure, des d’abans del cristianisme, molt més amb la relació entre persona i cosmos, amb el cicle vital, amb el renaixement de la Humanitat.
Per anar bé hauríem de fer de cada dia de l’any un Nadal. Perquè, si li peguem la volta a l’estat de coses actual, resulta que tenim 364 dies de No-Nadal. I molts d’aquests dies solen convertir-se en vertaders dies Anti-Nadal, contraris en els seus fets i circumstàncies, a la bona voluntat, al suposat esperit nadalenc.
I podríem començar per nosaltres mateixos, estimant-nos més, i estimant l’entorn immediat, persones incloses. Perquè, ben vist, l’únic que afavoreix ara l’esperit nadalenc és la possibilitat, en temps i espai, de compartir el que vulguem amb qui vulguem. La llàstima és que tots no poden, a pesar de voler-ho.
El motiu, el tema de què parlar, pot ser lliure.
OPINIÓ: Carta oberta a Miquel Alberola
per Lluís M. Segrelles
8 de febrer de 1998
(publicada a El País CV)
Confesse, senyor Alberola, que sóc dels qui tenim l’impenitent vici de llegir tot el que cau a les nostres mans. Per això ja fa temps que el seguesc i, no ho amague, sent una clara admiració per la seua brillant manera d’escriure. Una altra cosa és l’opinió que tinc sobre el contingut d’alguna de les seues col·laboracions. Per posar-li alguns exemples: ja fa uns anys, en aquella doble pàgina que El País C.V. dedicà a les comarques valencianes, Vosté va ser-ne l’autor de la dedicada a la Vall d’Albaida. Jo també sóc de la comarca, com Vosté, però això ara no ve al cas. Com deia, en aquell moment, confesse que vaig estar temptat d’escriure-li per mostrar-li el meu profund desacord amb aquella hipòtesi que Vosté hi formulava aleshores: la Vall d’Albaida està partida en tres capitals (Ontinyent, Gandia i Xàtiva). En aquell moment, ja vaig veure que Vosté no tenia ni idea de l’excepcional moviment ciutadà que estaven —i estan— suposant activitats vertebradores com l’organització de les Societats Musicals valldalbaidines (que tenen actes dinamitzadors de la importància de les Diades de Música, que apleguen tots els músics de la Vall, senzillament per fer cultura). Tampoc sabia Vosté de l’existència d’una Escola Comarcal de Música, capdavantera en la seua tasca, i que abraça quasi tota la comarca. Tampoc s’havia assabentat Vosté que, i enguany en farà onze anys, hi ha una Trobada d’Escoles Valencianes que mobilitza prop de 10.000 persones a una comarca amb poc més de 70.000. Desconeixia també que hi ha una Mancomunitat que funciona, que les Associacions Culturals estan ben vives, que les tradicionals Festes de les Dances continuen celebrant-se, que hi tenim els Premis de Narrativa Eròtica… I, el pitjor, també ignora que tot això respon a activitats permanents, que no són fruit ni del pensat i fet , ni de la casualitat.
En aquell moment em va donar la impressió que Vosté era un d’aquells personatges que havia eixit de Quatretonda, s’havia espolsat les espardenyes, i retenia a la seua ment una imatge fixa. I errònia, per antiga.
Passats els anys, li sent repetir la mateixa hipòtesi —no fa massa, a la presentació a València de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida—, en aquest cas emprant símils mèdics, per a justificar la hipòtesi de les Comarques Centrals… ¡Senyor meu, que són coses diferents!, que la vertebració de cada comarca és el rent de la vertebració d’aqueix espai en què molts creiem.
Però veig que Vosté continua impertèrrit, sense revisar la seua fixació (¿que no serà un poc o un prou d’autoodi? ¿o és que finalment vol convertir-la en tesi, o en dogma de fe?). En aquest cas, i sense venir a compte, ha usat la columna del dissabte 7 de febrer de 1998 d’El País C.V., columna en què lloa els deu anys de la revista Crònica, on estic col·laborant des de fa anys perquè crec que és important per a la nostra comarca.
Senyor Alberola: revise les seues dades, esquemes i les fonts, perquè fan aigua per tots els costats. I això no ho veig gens clar en un informador tan brillant com Vosté.
Aprofite per a informar-lo que des de l’1 de febrer hi ha un diari electrònic —Vilaweb Ontinyent— que aporta informació de tota la Vall d’Albaida a través d’Internet. És un pas més endavant cap a la vertebració. No debades, la Vall d’Albaida aporta la segona edició valenciana a VilaWeb, només precedida per Alacant. Quina casualitat, per a ser una comarca tan desvertebrada, ¿no?
8 de febrer de 1998
(publicada a El País CV)
Confesse, senyor Alberola, que sóc dels qui tenim l’impenitent vici de llegir tot el que cau a les nostres mans. Per això ja fa temps que el seguesc i, no ho amague, sent una clara admiració per la seua brillant manera d’escriure. Una altra cosa és l’opinió que tinc sobre el contingut d’alguna de les seues col·laboracions. Per posar-li alguns exemples: ja fa uns anys, en aquella doble pàgina que El País C.V. dedicà a les comarques valencianes, Vosté va ser-ne l’autor de la dedicada a la Vall d’Albaida. Jo també sóc de la comarca, com Vosté, però això ara no ve al cas. Com deia, en aquell moment, confesse que vaig estar temptat d’escriure-li per mostrar-li el meu profund desacord amb aquella hipòtesi que Vosté hi formulava aleshores: la Vall d’Albaida està partida en tres capitals (Ontinyent, Gandia i Xàtiva). En aquell moment, ja vaig veure que Vosté no tenia ni idea de l’excepcional moviment ciutadà que estaven —i estan— suposant activitats vertebradores com l’organització de les Societats Musicals valldalbaidines (que tenen actes dinamitzadors de la importància de les Diades de Música, que apleguen tots els músics de la Vall, senzillament per fer cultura). Tampoc sabia Vosté de l’existència d’una Escola Comarcal de Música, capdavantera en la seua tasca, i que abraça quasi tota la comarca. Tampoc s’havia assabentat Vosté que, i enguany en farà onze anys, hi ha una Trobada d’Escoles Valencianes que mobilitza prop de 10.000 persones a una comarca amb poc més de 70.000. Desconeixia també que hi ha una Mancomunitat que funciona, que les Associacions Culturals estan ben vives, que les tradicionals Festes de les Dances continuen celebrant-se, que hi tenim els Premis de Narrativa Eròtica… I, el pitjor, també ignora que tot això respon a activitats permanents, que no són fruit ni del pensat i fet , ni de la casualitat.
En aquell moment em va donar la impressió que Vosté era un d’aquells personatges que havia eixit de Quatretonda, s’havia espolsat les espardenyes, i retenia a la seua ment una imatge fixa. I errònia, per antiga.
Passats els anys, li sent repetir la mateixa hipòtesi —no fa massa, a la presentació a València de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida—, en aquest cas emprant símils mèdics, per a justificar la hipòtesi de les Comarques Centrals… ¡Senyor meu, que són coses diferents!, que la vertebració de cada comarca és el rent de la vertebració d’aqueix espai en què molts creiem.
Però veig que Vosté continua impertèrrit, sense revisar la seua fixació (¿que no serà un poc o un prou d’autoodi? ¿o és que finalment vol convertir-la en tesi, o en dogma de fe?). En aquest cas, i sense venir a compte, ha usat la columna del dissabte 7 de febrer de 1998 d’El País C.V., columna en què lloa els deu anys de la revista Crònica, on estic col·laborant des de fa anys perquè crec que és important per a la nostra comarca.
Senyor Alberola: revise les seues dades, esquemes i les fonts, perquè fan aigua per tots els costats. I això no ho veig gens clar en un informador tan brillant com Vosté.
Aprofite per a informar-lo que des de l’1 de febrer hi ha un diari electrònic —Vilaweb Ontinyent— que aporta informació de tota la Vall d’Albaida a través d’Internet. És un pas més endavant cap a la vertebració. No debades, la Vall d’Albaida aporta la segona edició valenciana a VilaWeb, només precedida per Alacant. Quina casualitat, per a ser una comarca tan desvertebrada, ¿no?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
